Sent haver tardat tantíssim a escriure este post…em possaré les piles!
20 de març
El matí el varem aprofitar per a veure Dresden a la llum del dia i visitar alguns dels seus monuments. Un dels llocs on anàrem va ser l’església on està enterrat Heinrich Schütz…sí, el del Cantate Domino! Algú va tindre la brillant idea de que ens ficàrem a cantar allí (érem almenys un per corda), però el Cantate així a pelo…va a ser que no 
. L’església era bonica, molt acolorida i de planta redona. Això sí, com la majoria d’edificis de la zona estava totalment reconstruïda.
També visitàrem l’Elba, on feia un fred que pelava. És un riu bastant gran que es va desbordar fa uns anys.
La ciutat era bonica, i es va ficar a nevar! Vic ja ho havia predit. Després de fer-nos unes fotos a l’ajuntament i a altres monuments anàrem a dinar al Mensa, o siga el menjador universitari. Allí li va créixer monyo a Isra misteriosament .
Mentre dinàvem li escrivírem una postal a Clara i la varem enviar a la que suposàvem que era l’adreça de la Casa Blava. No encertàrem realment, però com que al carrer la coneixen la postal va arribar al seu destí.
A mig dia ja tocava acomiadar-se de Raül…que et vaja tot molt bé per Alemanya!
Per la vesprada tornàrem a Berlin. Uns anaren directament a l’alberg i altres anàrem a tornar el cotxe. El més curiós és que quan nosaltres arribàrem a l’hostal la xica ens va preguntar: “aneu amb els altres espanyols”? Nosaltres no sabíem si eren ells i ens va dir: “són uns que se n’han anat a buscar un bar…” No hi ha dubte, són ells!
Una vegada ens trobàrem tots a la porta de Brandenburg anàrem a visitar el monument a les víctimes jueves. Este monument és molt interessant i val la pena descriure’l amb detall.
Es tracta d’una explanada molt gran a prop de la porta de Brandenburg, plena de blocs de cement grans. Vist des de fora pareix un cementiri amb làpides molt grans. El lloc no té cap tipus d’il•luminació, per lo qual dóna més impressió visitar-ho de nit. Els blocs estan disposats de manera més o menys regular formant corredors, de manera que pots 
entrar dins. El que sorprèn quan entres és que el piso no és pla si no que es va enfonsant a mesura que t’endinses. Els blocs també van creixent. La sensació que dóna creuar aquest lloc no és fàcilment descriptible, però no és agradable. És com una sensació d’agobio, d’inquietut. Molt recomanable si visiteu Berlín, simplement creueu-ho i ho entendreu. Per el que ens van contar, l’arquitecte es va negar a explicar la seua obra i recomanava que la gent la creuara per a entendre-la. Ací teniu un link per si voleu més informació. http://blogs.menstyle.es/arquitecturaydiseno/?p=152 .
Després sopàrem a un lloc alemany, amb molts tipus de wurst (llonganisses), bretzel (un pa alemany) i cervesa per a donar i vendre. També compràrem unes botelles de licor del restaurant, i com que som com som, li deixàrem la bodega buida al pobre home .
Una cosa curiosa que ens va passar: un policia ens veu pel carrer mirant el mapa i ens ofereix ajuda. A pesar de que Paco al principi està amb la mosca darrere de l’orella comença a parlar amb ell. El policia li pregunta d’on som i Paco li diu que de València. Com que l’home no sabia on era li llista totes les coses “famoses” que tenim: F1, la Ciutat de les Arts, la Copa Amèrica… i res de res. Paco li diu: la tomatina? La tomatina, clar que sí!
PD: tanta cosa “famosa” a València per a què…?
